Carta d’amor

Estic a la teva vora, intentant cuidar-te.

Perdona per no haver-te endut amb mi allà on la vida se m’emportés. Volia ser lliure i en aquell moment no podies acompanyar-me o no ho vaig saber fer millor. Però t’he estimat. T’he estimat moltíssim durant tot aquest temps tot i que a vegades poguessis pensar que t’havia abandonat. Però era mirar-te i sentir-me culpable de que no fossis amb mi i això feia que no ho sabes fer millor. Perdona’m per tots els moments que havíem de viure juntes i no ho hem fet. Perdona’m per totes les vegades que havia d’estar amb tu i era lluny.

Ara només sé estar al teu costat mentre poc a poc te’n vas. Només sé fer això una vegada més segur que m’equivoco i necessito demanar-te de nou que em perdonis. T’estimo i t’estimaré sempre. Sempre.

Explota

Sentir ganes d’enamorar-se

guardar l’amor perquè no es trenqui,

que sobrevisqui.

Amor, amor guarda’t en una capsa.

Viure sense estimar.

Te’l poden trencar, no el treguis.

No estimis.

Deixa l’amor volar i explota

Ronronejant

El so del ronroneig de la gata de fons. És als peus del llit mentre et vols adormir i no pots.

Sents que es prepara per dormir a la teva vora, tocant les teves cames i penses en com pot ser que t’estimi tant.

Creues la mirada en aquells ulls grocs. I t’hi perds.

T’hi perds pensant que seria de tu sense sentir-la aprop.

T’hi perds sentint que el teu amor cap a ella t’ha sostingut en molts moments.

T’hi perds sabent que aquests ulls signifiquen amor i cura.

Cap a ella.

Cap a tu.

Ronronejant s’adorm. I tu també.

Llibreta

Va començar a escriure el nou propòsit, una vegada més pensant en que cauria en l’error de sempre. No podia canviar: cada diari, cada llibreta hi posava el mateix i sempre es sentia al mateix lloc. Com si la vida anés passant al seu voltant, com si tot contínués girant menys ella. En el fons somiava ser una altra persona: un altre cos i uns altres pensaments.

Va guixar tot el que havia escrit.

No podia escriure el de sempre, com sempre. Aquest cop no.

Va cridar , va cridar molt fort fins a quedar-se sense veu. No podia més.

Tan difícil era estimar-se? De debò? Els pensaments van començar a fer un garbuix dins del seu cap. No podia ser tan difícil es repetia. No pot ser-ho.

Va mirar-se de nou la llibreta i va escriure: estimar-me. Allò que semblava impossible.

Un propòsit

Escrivia mentre tenia la gata al costat, dormint en una caixeta que havia pujat per guardar-hi els seus materials per fer allò que en diuen manualitats. Se la mirava i pensava en el tranquil·la que la gata estava en aquell moment precís : dormint plàcidament un un raconet del seu món. Escrivia el món que tenia dins, el que creia que mai ningú entendria: no podia ser que aquell embolic de pensaments que li invadien un dia si i un altre dia també el seu cap fos entenedor per algú. Impossible.

El pensament que no l’entendrien estava immers dins seu quan va pensar en que li agradaria escriure un conte. Un petit conte que expliqués una mica més allò que tenia dins. Però seria capaç d’escriure ara que sentia tanta pau? Seria capaç d’escriure ara que estava tan tranquil·la i serena?

Mentre tenia aquests pensaments la gata es va despertar, la va mirar, com sabia fer quan notava que alguna cosa passava, i va miolar. La seva gata, la Romer, sabia detectar els seus estats d’ànims i ara mateix li deia que parés: els pensaments de la seva ment havien de parar, havia de deixar-se de torturar, novament.

Va pensar que havia de parar i va agafar el cotxe vell , la gossa i se’n va anar al seu lloc preferit del món: a les Martinenques, el seu tros de món preferit: aquell tros d’on veia tota Lleida i on veia fins i tot el Pirineu nevat.

En el seu petit lloc del món va pensar que la seva vida no podia continuar així, que no podia continuar plorant i va prendre un nou propòsit. Un altre va pensar ella, un altre que perdràs com tots els altres que t’has fet, un altre que farà que et sentis malament per no complir-lo, com tots els que t’has fet. Va dir-se i aquesta vegada, què és el que el farà diferent? Que farà que el compleixis?

Continuar durant hores en aquell racó de món fins que es va fer de nit. Una estrellada i clara nit que vaticinava el que l’esperava. I va agafar la llibreta que sempre portava al seu damunt.

Tal volta un llop semblava un corder

Havia una vegada una xiqueta que tenia un passat una mica dolorós. Li feia pot estimar i ser estimada. Molta més por ser i mostrar-se vulnerable.

Va passar anys i anys… I poc a poc anava canviant… Però la pot d’estimar sempre hi era.

I sabeu què? Aquest passat havia tornat amb més força que mai. Sabeu que? Sortia d’un any dolorós. I només necessitava flotar sense pensar. Flotar.

Va conèixer un noi. Si, i com toca ara, per les xarxes socials. Un intelectual… Si fins i tot havia publicat algun llibre! I aquest noi parlava amb ella? No s’ho mereixia pas.

El noi era guapo, simpàtic i “esquerranós” tal com li agradaven a ella. Però no podia ser que un noi com ell s’interesses per una noia com ella! Impossible!

Volia sentir-se vulnerable amb ell. Volia sentir-s’hi però n’era incapaç. No se la podia jugar si en aquell moment l’únic que era capaç de fer era surar per no enfonsar-se. No podia fer res més.

I aquell noi… Feminista, esquerranós i no se quants istes i anti istes era… Un dia quan les converses eren estranyes per la por de ser vulnerable, de mostrar-se de debò. Just un dia que ell sabent com es sentia aquella noia. Sabent com flotava… Com només flotava…

Va ser capaç de dir-li que deixessin de parlar “perquè estava major per què li trastoquessn la seva salut mental”. Actes seguit la va bloquejar de les xarxes socials. Del seu mòvil.

I el pitjor… Aquella noia tenia unes notes escrites. El seu petit racó d’intimitat que havia compartit amb ell. Doncs l’intelectual, el va compartir amb més gent. La seva intimitat va restar perduda per sempre més.

I així es com un feminista esquerranós va acabar una relació de xarxes socials.

I aquella noia va tenir una anècdota més de com poden arribar de ser capullos els homes.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat.

Estimar

La por d’estimar que travessa totes les parets d’un cos mort en vida.

Volar

Aquelles nit on l’ombra de la por sobrevola el teu cap.

I arribes en un punt en que tothom té la mateixa esperança que tu de sobreviure.

Tothom te por del desconegut que apareix per tot arreu.

I no saps quan et tocarà a tu.

O a la teva família.

Als teus amics.

Por de pensar que mors sòl.

Por de saber que algú que estimés mor sol.

Estimar

Estimar.

Tan fàcil.

Tan difícil.

Estimar.

Caminar

Quan la vida et fa parar et sents perduda en un mar de confusió. El teu cos no respon. La teva ment no sap que fer d’aquestqa incertesa… Però continues sense pensar que està passant malgrat el teu cos digui prou.

Volar. Tan sols ho poeguessis fer fora d’aquest cos que ara creus mig mort.Volar. Sentir que flotes i ets capaç de mirar-te de lluny, de veure que aquest cos des d’una altra perspectiva: que ets capaç d’estimar-lo.

Caminar com alternativa a aquest dolor del teu cos. Com si no hi hagués una altra alternativa. Caminar per buscar un camí per desaparèixer ja que no veus sortida. Caminar per amagar-te ja que no veus que res canviï.

Caminar com a únic recurs per sobreviure en aquest món de merda. Caminar i caminar.