Llençols

Fer net. La necessitat de fer net.
Posar a estendre la vida com ho fas amb els llençols blancs.
Una mica de sabó que esborri totes les vegades que t’has equivocat.
Una mica de suavitzant per deixar un perfum nou a la vida.
I saps què? Tintarem aquest llençols de colors i en farem un de nou.

#fernet #paraules #catala #llençols #poesiaencatala #tints #sabó

Hi ha dies que et ve un rècord com aquell que no vol la cosa…

Aquell dia que llegeixes instagram… I et ve un record, com si hagués passat ahir. Com si hagués estat fa una estona.
Aquella discussió en un viatge en cotxe quan tu conduies… Aquella discussió que ni recordes la tonteria que la va provocar. Però encara tens el record nítid del moment de la rotonda.
Tu conduint.
Ell cridant-te.
La rotonda.
Unes mans que no són les teves mans, es posen damunt del volant del cotxe.
No pots moure el volant.
Por.
Molta por.
I respirar, ara, amb el pas del temps, que només és això, un record del passat que hauries d’haver oblidat ja fa temps.

I tot passa

I tot passa.
I tot canvia, sortosament.
I la vida és bonica, però sempre massa complicada.
Massa.
Però tot passa.

Somiar en una altra vida

Una vegada i una altra escric als meus diaris personals que vull deixar de tenir aqusta vida. Una vegada i una altra somio en viure una altra vida. Porto així des dels 15 anys, o potser abans.
Des de que tinc record somio en altres vides. En viure una vida que no sigui la meva. En imaginar que la vida que tinc és totalment una altra.
Sempre imagino la vida bonica que m’hauria de toca viure. La que la vida no et fot hósties sense parar. Aquell viure tranquilament sense patir per res.

A vegades penso com seria la meva vida si no hagués pres certes decisions. A vegades penso com seria si no tingués tal caràcter. Però això només fa mal ja que la vida que tinc és la que és.

M’encantaria ser capaç de deixar de pensar en altres vides. Deixar de somiar que podria ser una altra. Un altre cos que viuria altres experiències i que no li hagués tocat viure a mi.

Voldria deixar de somiar que sóc un altra. Voldria deixar de pensar que si tingués un altra vida, un altre cos, una altra manera de fer seria feliç.

Que seria feliç en aquest petit món de merda.

Una pedra blanca

Una vegada vaig trobar una pedra blanca, llisa i bonica. Una pedra que vaig guardar en un pot…
Aquesta pedra encara és a dins, tancada per una tapa.
És bonica… D’aquelles tan boniques que et quedes embadalida mirant-la. T’hi passaries hores.
Però està tancada dins d’aquell pot. No evoluciona. No sent res.
És una pedra blanca, llisa i bonica. I punt.
A vegades ser aquesta pedra ens salva d’aquest món tan salvatge que ens ha tocat viure. Un món molts cops feréstec on no sabem trobar el nostre espai. On no acabem d’encaixar amb les altres peces dels puzzles que ens anem trobant.
Però estar engabiades com ella fa que tampoc evolucionem, ni sentim ni vivim plenament aquesta vida.
Que importa si no s’encaixa? Que importa si el nostre espai és diferent a la resta?

Demà aniré a deixar la pedra al riu. Potser deixarà de ser llisa, potser deixarà de ser blanca, potser deixarà de ser bonica. Tot i així tindrà un viatge, potser ple de ferides o potser ple d’alegries per explicar que la faran més forta o més vulnerable o més sàvia.
Tinc un pedra blanca, llisa i bonic.

Un amor dolç

A vegades tens ganes d’un amor dolç…
Aquell amor dolç que ho envolta tot… Que entra dins de les teves venes i et fa sentir i veure la vida diferent.
Aquell amor que trobes a faltar per veure el món més amable i més bonic.

Aquell amor que et sacseja des de dins i et canvia la mirada.

Aquell amor que et fa la vida una mica més suau, més fàcil de viure.

Aquell amor que es un cotó de sucre.
A vegades tens ganes d’un amor dolç…

Una vegada més t’equivoques de persona

T’obres amb algú.
T’hi obres com feia temps que no ho feies. I ho fas des de la por.
Aquella por de fer-ho malament, de mostrar-te massa i s’adonin com ets.
Mostrar la teva veritable pell et desastabilitza fins a punts que no ho sabies.
Fa molta por mostrar-te vulnerable…
I tot s’embolica, tu arrossegues massa coses.
Les altres persones no estan en aquest món per tenir empatia. Només pensen en cuidar-se però no en cuidar i entendre els altres.
Explotes, explotes emocionalment…
I que fan amb això una vegada més? Utilitzar-ho per tractar-te malament. Utilitzar-ho per donar a entendre que estàs boja. Una altra vegada aquest sentiment.
Però ei, que t’ho han fet perquè ets TU LA BOJA. La que desastabilitza. Et responsabilitzen del que no has fet. I t’acabes sentint una merda i i et planteges una vegada més com t’autoboicoteges quan t’obres a la persona equivocada.

Deixa’m entrar

Obra’m aquesta petita escletxa

Obra’m que necessito entrar-hi

Obra’m.. que m’hi vull quedar.
Contràriament
Al que pensava.

Contràriament
Al que creia.

Vull que m’abraci.

Vull que m’acarici.

Vull sentir-me dins seu. Obra’m aquesta petita escletxa

Obra’m que necessito entrar-hi

Obra’m.. que m’hi vull quedar.

Poesia

Poesia per no dir-ho clarament.

Metàfora.

Metàfora.

Poema d’amor.

Poema d’odi.

Qui sap el que vols transmetre?

Qui t’entendrà? – et preguntes contínuament.

Poesia que sembla fina.

Poesia per no dir-ho clarament.

O potser és més clar que

MAI…

M’extranya l’amor.

Quan t’atrapa l’amor

I notes amb extranyesa

Que és massa fàcil,

Que tot es massa bonic,

I tot flueix.

Quan t’atrapa l’amor

I no saps si marxar corrents,

Si volar ben lluny

Perquè et fa por sentir,

Sentir aquest amor dins teu,

Dins de l’altra persona.

Amor, véns?