Ostia, sempre igual i sóc jo la que em sento malament

Saps que has de marxar. Que la situació es una merda però et dius que estàs enamorada.

Enamora o tens una dependència emocional brutal per aquella persona?

Perqué no corres? Per que no fuges? Que fas quedant-te allí? De debo, per que t’hi quedes?

Una vegada i una altra la mateixa pregunta i no la sé respondre. De debò, que hi fas en una situació de merda. En una situació en la que només pateixes.

QUE HI FAS?

QUE HI FAS?

QUE CONY HI FAS?

Preguntes que al cap dels anys encara et fas a tu mateixa.

Sovint. Sovint i això que vas decidir que no t’ho preguntaries.

2 Replies to “Ostia, sempre igual i sóc jo la que em sento malament”

Deixa un comentari

Autoformació i lluita per desobeir l'heteropatriarcat

FEMINOPRAXIS

Mujeres* Accionando Feminismos

In Media Res

Magazine de cultura, arts i creació

ituquecontes

Obre... són contes, senzillament...

Espacio de Cristina

Just another WordPress.com site

El Club de las intensas

Hechas de desastres emocionales

La desdicha de ser salmón

Blog de creación literaria propia

Respirant l'existència

Fotografies d'Ester Linares López acompanyades de versos i fragments d'altres autors. I, de tant en tant, altres ocurrències.

La de poble

La meva vida, la meva merda, els meus miols.