Escrivia mentre tenia la gata al costat, dormint en una caixeta que havia pujat per guardar-hi els seus materials per fer allò que en diuen manualitats. Se la mirava i pensava en el tranquil·la que la gata estava en aquell moment precís : dormint plàcidament un un raconet del seu món. Escrivia el món que tenia dins, el que creia que mai ningú entendria: no podia ser que aquell embolic de pensaments que li invadien un dia si i un altre dia també el seu cap fos entenedor per algú. Impossible.
El pensament que no l’entendrien estava immers dins seu quan va pensar en que li agradaria escriure un conte. Un petit conte que expliqués una mica més allò que tenia dins. Però seria capaç d’escriure ara que sentia tanta pau? Seria capaç d’escriure ara que estava tan tranquil·la i serena?
Mentre tenia aquests pensaments la gata es va despertar, la va mirar, com sabia fer quan notava que alguna cosa passava, i va miolar. La seva gata, la Romer, sabia detectar els seus estats d’ànims i ara mateix li deia que parés: els pensaments de la seva ment havien de parar, havia de deixar-se de torturar, novament.
Va pensar que havia de parar i va agafar el cotxe vell , la gossa i se’n va anar al seu lloc preferit del món: a les Martinenques, el seu tros de món preferit: aquell tros d’on veia tota Lleida i on veia fins i tot el Pirineu nevat.
En el seu petit lloc del món va pensar que la seva vida no podia continuar així, que no podia continuar plorant i va prendre un nou propòsit. Un altre va pensar ella, un altre que perdràs com tots els altres que t’has fet, un altre que farà que et sentis malament per no complir-lo, com tots els que t’has fet. Va dir-se i aquesta vegada, què és el que el farà diferent? Que farà que el compleixis?
Continuar durant hores en aquell racó de món fins que es va fer de nit. Una estrellada i clara nit que vaticinava el que l’esperava. I va agafar la llibreta que sempre portava al seu damunt.
La de poble 