Havia una vegada una xiqueta que tenia un passat una mica dolorós. Li feia pot estimar i ser estimada. Molta més por ser i mostrar-se vulnerable.
Va passar anys i anys… I poc a poc anava canviant… Però la pot d’estimar sempre hi era.
I sabeu què? Aquest passat havia tornat amb més força que mai. Sabeu que? Sortia d’un any dolorós. I només necessitava flotar sense pensar. Flotar.
Va conèixer un noi. Si, i com toca ara, per les xarxes socials. Un intelectual… Si fins i tot havia publicat algun llibre! I aquest noi parlava amb ella? No s’ho mereixia pas.
El noi era guapo, simpàtic i “esquerranós” tal com li agradaven a ella. Però no podia ser que un noi com ell s’interesses per una noia com ella! Impossible!
Volia sentir-se vulnerable amb ell. Volia sentir-s’hi però n’era incapaç. No se la podia jugar si en aquell moment l’únic que era capaç de fer era surar per no enfonsar-se. No podia fer res més.
I aquell noi… Feminista, esquerranós i no se quants istes i anti istes era… Un dia quan les converses eren estranyes per la por de ser vulnerable, de mostrar-se de debò. Just un dia que ell sabent com es sentia aquella noia. Sabent com flotava… Com només flotava…
Va ser capaç de dir-li que deixessin de parlar “perquè estava major per què li trastoquessn la seva salut mental”. Actes seguit la va bloquejar de les xarxes socials. Del seu mòvil.
I el pitjor… Aquella noia tenia unes notes escrites. El seu petit racó d’intimitat que havia compartit amb ell. Doncs l’intelectual, el va compartir amb més gent. La seva intimitat va restar perduda per sempre més.
I així es com un feminista esquerranós va acabar una relació de xarxes socials.
I aquella noia va tenir una anècdota més de com poden arribar de ser capullos els homes.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat.
La de poble 