Va començar a escriure el nou propòsit, una vegada més pensant en que cauria en l’error de sempre. No podia canviar: cada diari, cada llibreta hi posava el mateix i sempre es sentia al mateix lloc. Com si la vida anés passant al seu voltant, com si tot contínués girant menys ella. En el fons somiava ser una altra persona: un altre cos i uns altres pensaments.
Va guixar tot el que havia escrit.
No podia escriure el de sempre, com sempre. Aquest cop no.
Va cridar , va cridar molt fort fins a quedar-se sense veu. No podia més.
Tan difícil era estimar-se? De debò? Els pensaments van començar a fer un garbuix dins del seu cap. No podia ser tan difícil es repetia. No pot ser-ho.
Va mirar-se de nou la llibreta i va escriure: estimar-me. Allò que semblava impossible.
La de poble 